La divisòria digital

La divisòria digital és ja molt evident, si més no la diferència entre les persones, societats o països que tenen accés a les TIC, i els que no, és cada cop més gran i això ens dóna una exclusió digital (molts cops donada per desigualtats econòmiques, o d’altres) que pot fer encara més importants, les distàncies entre les societats desenvolupades (com la nostre) i aquelles sense desenvolupar. Les barreres que es troben les societats en vies de desenvolupament pel que fa a la e-inclusió són des de maca de suport institucional, manca de coneixements i equipaments, dificultats econòmiques (no ens enganyem, que són la majoria), por i rebuig o dificultats amb l’idioma. Un exemple, Internet. Aquests països en vies de desenvolupament, no poden aprofitar les possibilitats que acompanyen a Internet i la resta de noves tecnologies. En algun d’aquests països, gairebé no tenen notícies sobre Internet (tampoc sobre menjar i beure, bàsics per la subsistència). Per això, el repte principal d’aquest món tecnològic, és donar les eines necessàries a tots els països per aconseguir retallar la divisòria digital, ajudant primer, a cobrir les necessitats bàsiques. És una roda: si no hi ha per menjar, no es pot alfabetitzar i, si no es pot alfabetitzar, no es pot aconseguir una alfabetització digital correcte. Si no s’aconsegueix aquesta alfabetització, la divisòria digital creix i amb ella l’exclusió digital, cosa que comporta també més distància entre cultures. I aquí tornem a començar la roda. Els agents socials són qui tenen les eines per combatre aquestes desigualtats i els professionals del camp social, poden detectar i ajudar a que la roda descrita abans, comenci a aturar-se.